×

Quan el rosa no és per a totes

Quan el rosa no és per a totes

Ho sentim, aquesta entrada està disponible només en Espanyol Europeu.

Mireia Chavarria. Directa.
‘The good son’, de la cineasta israeliana Shirley Berkovit s’estrena aquest dijous a Barcelona al Documental del Mes. El film parla de la transsexualitat en un estat com el d’Israel, però alhora s’oblida del colonialisme i el racisme que el caracteritzen.
The good son, de la cineasta israelí Shirley Berkovit, sigue el proceso de cambio de sexo del “hijo”

The good son, de la cineasta israeliana Shirley Berkovit, segueix el procés de canvi de sexe del “fill”. / Directa

“A veure quan portes una noia a casa”, solia dir-me el meu pare. “Doncs bé, ho vaig fer. Sóc jo”, afirma la protagonista del documental The good son, de la cineasta israeliana Shirley Berkovit. La pel·lícula, que segueix el procés de canvi de sexe del “fill”, serà projectada a Barcelona aquest dijous 5 de març a El Documental del mes.

Poques vegades el gènere documental ha afrontat el tema de la transsexualitat des d’una perspectiva tan íntima. En aquest cas, es tracta d’un relat en primera persona gravat amb una càmera de vídeo que ens mostra fotogrames del procés de canvi de sexe d’un noi que sempre s’ha sentit noia. La poca qualitat de la imatge, la subjectivitat i domesticitat de les preses, la manca d’artificialitat… Són aspectes formals que, juntament amb l’alta dosi d’emocionalitat i implicació personal de la protagonista, creen un embruix que desperta la curiositat i fascinació de l’espectadora. I és que l’excepcionalitat de la visibilització d’un cas com aquest, no per rar sinó per invisible, la converteix en privilegiada. És aquest rol de testimoni voyeur el que aconsegueix involucrar-la completament en aquesta introspecció que acompanya la transformació física de la protagonista, i li permet així viure en pròpia pell la seva mutació també espiritual i social.

Els dubtes, la por i la soledat de l’experiència enceten una empatia que esdevindrà catarsi al final d’aquesta tragèdia amb final feliç: l’empoderament fruit de sentir-se orgullosa del que ha fet, no tant de com ho ha fet, però sí d’haver-ho aconseguit. I, a més, molt més que això, que ho ha fet a la seva manera. I és la cançó de Frank Sinatra I did it my way el fil musical d’aquesta explosió de felicitat conseqüència d’un desenllaç inusual de satisfacció personal, d’acceptació familiar i social, després d’un procés quirúrgic al qual no tothom pot accedir pel cost econòmic que suposa.

També l’estat d’Israel té la seva manera de rentar-se les seves mans tacades de sang. I The Good Son, sense desmerèixer-ne la qualitat cinematogràfica, ens fa venir en ment, irremeiablement, el que es coneix amb el nom de pinkwashing. I és que la cultura, en aquest cas el cinema, també pot ser una eina per “pintar de rosa” el monstruós rostre colonial i racista d’Israel. De fet, es tracta d’una tàctica que dibuixa una Palestina retrògrada, irrespectuosa i opressora de la comunitat homosexual, i tapa els crims d’Israel amb un arc de Sant Martí, en un intent de fer oblidar, o fins i tot de justificar l’ocupació i l’apartheid per tal d’autonormalitzar-se. És així com l’estat colonialista es col·loca la màscara d’avantguardista en la defensa dels drets de la comunitat LGTBI.

Sense afany d’associar The Good Son directament al pinkwashing, ni tampoc d’oblidar-ne la labor social i política pel que fa a la visibilització, reflexió i retrat de la transsexualitat, cal tenir en compte que quan es tracta d’una producció artística israeliana, encara que sigui en favor dels drets LGTBI, no tot són flors i violes. És per això que el moviment queer mundial, de la mà del BDS, s’ha organitzat al voltant del Pinkwatching Israel per visibilitzar i denunciar el pinkwashing. Israel segueix sent un estat colonial creat a base de violència i ocupació, on les israelianes i les àrabo-palestines no es passegen en un pla d’igualtat; on encara moltes persones són refugiades que no poden tornar a les seves llars ni recuperar el que els van prendre; on se segueixen vulnerant els drets humans de manera descarada. Per molt que es pinti de rosa, la desigualtat segueix sent la norma dins d’Israel. El colonialisme i el racisme que el caracteritzen evidencien que, per molt que presumeixin de promoure el rosa, a Israel el rosa no és per a totes.

Share this content: